Tornem a parlar d’inclusió. Per desgràcia, continua sent necessari i ho serà mentre hi hagi infants, joves i persones adultes que pateixin la segregació. I tornem a parlar d’inclusió educativa perquè, tot i un magnífic decret que semblava que ens havia d’obrir el cel, l’escola inclusiva segueix massa lluny per a prop que sembli.

A Twitter, fa dies que llegim experiències i vivències de famílies, educadores i, en definitiva, persones que han estat tocades per aquest tema en algun moment. El hashtag:#aixònoésescolainclusiva #estonoesescuelainclusiva

Entre tots els tuits, una entrada de blog. Podria haver posat qualsevol dels tuits de les famílies o persones que en algun moment s’han trobat en la situació de “no existir” sent només una etiqueta (TEA, TDAH, SXF, dislèxia, …). Si destaco aquesta entrada, és pel detall de la història i que propera pot resultar tant per a professionals com per a famílies.

Os dejo una historia basada en hechos reales con las que muchos de vosotros os sentiréis muy identificados, para bien o para mal. Espero que de un modo u otro nos sirva para reaccionar y no volver a dañar a personas con nombres. https://t.co/tR9ovLQohe pic.twitter.com/7ECSFv00YH

— Antonio A. Márquez (@AMarquezOrdonez) 7 de desembre de 2018

https://platform.twitter.com/widgets.js

Quan un infant, en el seu procés de desenvolupament, no segueix el camí de la majoria (el que es considera normal*) la família i també l’infant es troben en una situació d’incertesa i incomprensió. Què passa? Per què passa? De què o qui és la culpa? Què hem fet malament? I comença un camí d’anades i vingudes a diferents professionals i especialistes que no sempre tenen la mirada que seria esperable, la resposta més adient o el tacte per donar-la. Quan, per fi, després de moltes voltes, patiment i potser algun enfrontament, s’arriba a la persona amb prou capacitat i professionalitat per donar un diagnòstic, sembla que tot es va aclarint. Ja se sap què passa, se sap que no hi ha culpes. Potser fins i tot se sap per què passa. I, per tant, es pot començar a esbrinar què fer per acompanyar com cal l’infant en el seu procés.

Necessitem el diagnòstic i pautes perquè no en sabem. En general, no hem viscut ni ens han educat en la diversitat de manera que, quan ens hi trobem, anem perdudes. En aquest sentit, s’agraeix que es posi nom a allò que passa i poder orientar-nos, aprendre i reeducar-nos en la diversitat.

Tanmateix, el diagnòstic es pot convertir fàcilment en una etiqueta estigmatitzadora quan la mirada de l’altre no és inclusiva, quan el nom d’allò que passa i les dificultats que s’hi puguin associar trepitgen la identitat de la persona, les seves capacitats i els seus drets.

Quan professionals de l’educació determinen el sostre de l’aprenentatge del seu alumnat en funció d’unes sigles o d’un nom tècnic, limitant les oportunitats d’aprenentatge perquè es considera que no podrà, s’estan trepitjant la seva identitat, les seves capacitats i els seus drets.

Sempre s’ha de partir de què pot fer i avançar respectant el ritme de cadascú. El límit serà el que determini cada alumn@ i, per tant, l’etiqueta no ha de condicionar la titulació. Només les capacitats demostrades en un context inclusiu ho han de poder condicionar.

Les persones que ens dediquem a l’educació hem de vetllar per tenir presents totes les particularitats i facilitar oportunitats d’aprenentatge que donin resposta a cadascú. Hem d’acompanyar l’alumnat en el seu procés. El diagnòstic, lluny de ser una etiqueta estigmatitzadora, només ha de ser una eina d’orientació per situar-nos (de vegades per situar la ignorància pròpia i seguir aprenent).

*Maleïda paraula que costa tant de posar on toca… qui es consideri normal del tot que aixequi la mà. Ningú? Gràcies, no hi ha més preguntes.

Havent començat a escriure aquesta entrada, al TN vespre vam conèixer el cas de l’Eneko. És tan necessari que es conegui el seu cas com és cert el que diu: si la inclusió fos real, el seu cas no seria notícia.