Només llegir el títol de Juan Vasen, em va venir al cap aquella idea (perdoneu que no recordi de qui era) del cercle. Segons aquesta idea, totes les persones ens trobem dins del cercle, cadascuna en un punt determinat, i la nostra proximitat a la vora ens allunya d’allò que es considera normal o normotípic. Seria el cercle una representació de l’espectre? O simplement de la diversitat inherent en l’èsser humà?

“Casi todo en la vida. incluso el autismo, se nos presenta como una partitura enrevesada, que muchas veces desentona y, en algunos casos, con estruendo”

I en l’intent de llegir correctament aquesta partitura, trobem la complexa situació diagnòstica en la qual convergeixen classificació  i  diagnòstic; els diferents abordatges psicoeducatius; i les teories que intenten explicar-ne la causa.

Així mateix, dedica un capítol a les famílies amb un títol que entendria que fes saltar de la cadira a més d’una mare: Los padres: la heladera convertida en bandera.

“Parecería que el único aporte del piscoanálisis al autismo fue la borrosa noción de madres refrigeradoras. Esto es lo que parece haber quedado grabado en la memoria colectiva de los padres de chicos que padecen autismo hoy. Como un sacrilegio.

Hi ha fragments que em fan pensar en una intenció de justificar la psicoanàlisi, en un moment en el qual està força qüestionada i considerada una pseudociència. Tanmateix, es tracta d’una percepció totalment subjectiva i possiblement alimentada pel meu escepticisme vers la mateixa.

El llibre acaba amb la idea de “repensar l’autisme” i dues propostes que estic segura que serien tema de debat.

“Llegados a este punto del recorrido, queda claro que para repensar el autismo debemos evitar la fosilización de las ideas y pensamientos.”

En tot cas, interessant, el llibre de Vasen convida a la reflexió, al qüestionament i la crítica de l’abordatge de l’autisme al llarg de la història, l’autocrítica i revisió contínua de l’establert.