Treballar amb famílies és una tasca tan complexa com enriquidora.

Com diu Sílvia Blanch, “tots tenim família” i, per tant, totes les persones tenim unes vivències, uns models, uns patrons, a seguir o no seguir, que condicionaran la nostra manera de fer en el moment en què creem un nucli familiar propi.

Dilluns, vaig poder assistir al XXIX Fòrum Local d’Educació, sota el títol El treball amb famílies des de l’àmbit local. Quina és la tasca que se’ns encomana quan treballem amb famílies? Què necessiten? Què i/o com podem fer per arribar-hi?

Cal garantir les condicions per tal que les famílies puguin fer el paper que els correspon en la criança i l’educació de llurs fills i filles, partint de la seva plena competència en aquesta tasca i entenent, per tant,  que el treball amb famílies té una funció de sosteniment i acompanyament.

En aquest sentit, es fuig de la idea d‘Escola de Pares entesa com a programa en el qual les famílies són receptores de coneixement transmès per l’expert. En canvi, s’aposta per programes en els quals es generin espais de trobada entre iguals on sigui possible la relació, el diàleg, la construcció i l’intercanvi de coneixement. Aquest model correspon al que defineix els Espais Familiars, en els que les famílies esdevenen actores/creadores (no receptores) del coneixement.

“Si un municipi té o no té Espais Familiars, diu molt del municipi” Miquel Àngel Alabart

La relació família-escola, també va ser un dels temes que va ocupar part del debat. Per tal que les famílies entrin i participin en l’escola, cal generar un espai de confiança, que s’hi sentin reconegudes i interpel·lades, que sàpiguen que poden entrar-hi i dir la seva. En aquest sentit, les creences i trets culturals poden influir-hi, bé com a barrera, bé com a facilitador.

“La confiança es construeix i reconstrueix cada any” Antoni Tort

Cal crear complicitat i, per tant, que l’escola esdevingui un lloc on la família acompanyi la criatura amb la tranquil·litat de que no hi perdrà la identitat, on se’ls permetrà ser qui són, sense un afany assimilacionista.

Per tal que tot això sigui possible, cal facilitar a les famílies el “codi” que les permeti conèixer l’escola. Cal explicar què hi passa, viure-la, llegir l’escola: documentació, dinàmiques, visites, publicacions, accés obert. Els projectes d’escola innovadors d’èxit compten amb la seva confiança i complicitat.

Així mateix, cal repensar el paper de les famílies en els òrgans de decisió de l’escola. Quin valor es dóna a la seva veu al consell escolar? Les AMPAs/AFAs, a més de ser “mà d’obra” en festes i jornades jardineres, quin paper tenen en decisions tan importants com pot ser el pas a l’horari intensiu de matí?

I, en casos com el de la gestió de serveis (menjador, per exemple), necessitarien les AMPAs/AFAs, voldrien o seria convenient alliberar-les de càrregues que poden resultar tan feixugues?

Pel que fa a la participació en programes de formació de pares i mares, xerrades i activitats de suport a la funció educativa de les famílies, Itziar Pobes ens va explicar quines conclusions es van extreure de l’avaluació i anàlisi del catàleg d’activitats de la Diputació.

A partir de l’estudi realitzat, es va observar que les famílies presenten més dubtes i inseguretats en moments de transició (naixement, pas a l’escola bressol, pas a l’escola primària, pas a secundària…). Així mateix, hi ha famílies que s’inclinen al present i, per tant, la seva preocupació se centra en el dia a dia, sobretot focalitzat en la disciplina i els hàbits i rutines. Per altra banda, n’hi ha que tenen una inclinació més orientada al futur i, per tant, el seu neguit es relaciona amb garantir condicions i eines que afavoreixin que l’infant, quan sigui gran, sigui feliç, autònom, que pugui dedicar-se a allò que desitgi…

Les necessitats i interessos d’unes i altres famílies són diferents. Fins i tot, les seves respostes davant d’una situació idèntica, són diferents. Mentre que les que s’inclinen més al present valoren activitats més prescriptives, les que s’inclinen al futur, prefereixen activitats que portin a la reflexió educativa.

Generalment, l’avaluació d’aquest tipus de programes i activitats es basa en les respostes a una enquesta de satisfacció de les persones participants. Aquest model d’avaluació ens permet conèixer l’opinió i interessos de les famílies que han assistit i que, per tant, ja se senten atretes per l’activitat proposada. Tanmateix, el que ens cal conèixer és com podem arribar a les famílies que no han vingut. Què necessiten les famílies que no han vingut?

Aquest text recull les idees i percepcions recollides durant l’assistència al XXIX Fòrum Local d’Educació, arran de les ponències i intervencions de Jaume Funes, Sílvia Blanch, Marta Comas, Antoni Tort, Itziar Pobes, Eulàlia Formiguera, Miquel Àngel Alabart, Ma Jesús Comellas, Montserrat Oliveras, Alba Martínez, i Jordi Plana.

Recursos documentals relacionats amb el treball amb les famílies des del món local