Ampliació del permís per maternitat: reivindicació justificada (i silenciada)

Dissabte llegíem aquesta notícia:

Gobierno y Podemos acuerdan ocho semanas de permiso de paternidad para 2019

És una bona notícia? Doncs, tot i que aparentment sí, en el fons no. Ara explicaré per què.
L’objectiu (diuen) és equiparar els permisos de paternitat i maternitat de manera que siguin iguals, intransferibles i remunerats al 100%.

La realitat és que silencien la demanda existent des de fa anys d’ampliar el permís per maternitat.

La Plataforma per als Permisos Iguals i Intransferibles per Naixement i Adopció (PPiiNA) no veu bé que les setmanes de permís s’hagin de gaudir simultàniament entre els dos membres de la parella. Ho justifiquen pel fet que, d’aquesta manera, no poden allargar la cura del menor a casa, primer per part de la mare i després per part de l’altre progenitor.

En el cas dels treballadors del sector públic, es planteja que els pares tinguin unes setmanes fixes immediatament posteriors al naixement i unes setmanes que no es podran gaudir de manera simultània a la mare. Diuen que és per fomentar la coresponsabilitat.

Quan m’indigno amb la notícia, em diuen que el motiu d’aquestes mesures és aconseguir que a l’empresari li sigui igual contractar un home o una dona perquè, en cas de ma/paternitat, el permís del treballador/a serà el mateix. Em pretenen vendre la moto de la igualtat passant per sobre de l’infant com una piconadora. Això no és igualtat i, en tot cas, no és el que necessitem.

Per si no fos prou, m’he de sentir dir feminazi. Quina sorpresa…

PER QUÈ CREC QUE EL PERMÍS PER MATERNITAT HA DE SER AMPLIAT DE MANERA PRIORITÀRIA RESPECTE DE L’EQUIPARACIÓ DEL PERMÍS DE PATERNITAT?

La resposta té a veure senzillament amb la nostra biologia i el respecte pel nadó que neix i els seus drets.

La gestació dura, en el cas dels humans, unes 40 setmanes. Recordem que la humana és una espècie de primat bípede i, per tant, mamífer. Doncs bé, la cria d’ésser humà neix immadura. Conseqüències de l’evolució, ens ha crescut el cervell i el cap, alhora que s’ha fet estreta la pelvis (afavorint la bipedestació). Aquests dos factors han fet que el temps de gestació s’hagi reduït i el nadó neixi amb un desenvolupament insuficient per sobreviure per si sol.

Si compareu el desenvolupament d’altres primats des del naixement amb el dels humans, ràpidament podreu veure-ho.

Per completar mínimament el desenvolupament del nadó, són necessaris 9 mesos més després del naixement. Aquest temps és el que s’anomena exterogestació o gestació exterior.

La díade mare-fill/a

Per tal de sobreviure i que l’espècie pervisqui, el nadó i la mare estan molt ben programats. Només per posar un exemple (i no allargar més del necessari aquesta entrada). El cos de la mare experimenta una sèrie de canvis per assegurar que la cria trobarà l’aliment: enfosquiment dels mugrons (inicialment el nadó distingeix contrast b/n) i olor similar a la del líquid amniòtic -que el nadó identifica- gràcies a les glàndules de Montgomery.

Inevitablement, parlar de la díade mare-cria ens porta a parlar de la lactància. Biològicament, i en condicions normals, estem capacitades –a diferència dels homes- per alimentar les nostres cries.

La llet és l’aliment del nadó fins als 6 mesos, aproximadament, de manera exclusiva (independentment de si és materna o artificial).

L’OMS avala aquesta idea i, afegeix, que la lactància materna es recomana fins als dos anys com a mínim i/o fins que mare i infant vulguin.

Parlar de lactància -sigui materna o artificial- ens porta a parlar del pell amb pell i la seva importància per a la consolidació d’un vincle segur. El nadó acaba d’arribar al món després de 40 setmanes olorant, sentint, escoltant la mare, el batec del seu cor, la seva veu, la seva escalfor… L’exterogestació és un període de coneixement del nou medi en què, poc a poc, la distància entre la mare i la cria s’anirà ampliant alhora que creix la seguretat de la cria de què la mare hi serà quan calgui. És fonamental respectar el ritme de l’infant en aquest període.
Aquest respecte per la biologia humana i el desenvolupament del nou ésser que neix; en definitiva, aquest respecte pels Drets de l’Infant, em fan reivindicar, com a mínim, el permís de maternitat de 9 mesos (mínim dels mínims).

I direu:

-Si una mare decideix no donar el pit, el biberó el pot donar qualsevol. El moment de l’alimentació del nadó no respon únicament a una funció nutritiva, fet que podrà constatar qualsevol persona que hagi vist un nadó menjant en braços de la persona que en té cura. Independentment de si és pit o biberó, es recomana que sigui la mateixa persona la que alimenti l’infant, sobretot durant els primers mesos (ja n’hem parlat: pell amb pell, estímuls sensorials -olfactius, auditius, tàctils- que l’infant identifica de la mare com a mostra de seguretat; consolidació del vincle).

-I en casos en què la mare mor, l’infant és adoptat,… són situacions on el nadó és separat de la mare per causes de força major i que tenen repercussions en el seu desenvolupament. En cap cas, el fet que es donin aquestes situacions no desitjables pot servir com argument contra la importància i necessitat de la cura de la díade mare-fill.
I llavors el pare què? El pare té un paper fonamental en tot aquest període. Ha de ser un suport, en el sentit més ampli del concepte, per a la mare i la cria. El puerperi o postpart és un moment de màxima felicitat però també de màxima dificultat. Se n’han escrit moltes línies i, per tant, no m’allargaré en aquest tema (si voleu aprofundir, deixo referències al final). En tot cas, la figura del pare/altr@ progenitor és un pilar per a la construcció d’una bona base per iniciar la criança.

El pare/altr@ progenitor pot donar el biberó, el pit només el pot donar la mare. Cert, tot i que la recomanació seria, sobretot els primers mesos, que fos la mare. El pare pot fer moltes altres coses en la criança per compartir temps i gaudi amb el seu fill o filla, construint el seu vincle: el bany, passejar, bressolar, cançons, jocs de falda…

Però les empreses preferirien contractar homes per interès econòmic, en detriment de la igualtat home-dona.

En primer lloc, el desenvolupament de l’infant en plena garantia no pot estar condicionat per interessos econòmics de cap empresari.

La igualtat home-dona seria certa si l’empresari valorés el que implica la criança i mostrés un mínim de respecte per aquesta, en general; tenint en consideració com un valor tant el paper de la mare com del pare/altr@ progenitor. Tenint en compte les dades sobre envelliment de la població i la baixa natalitat, ens haurien d’agrair que ens decidim a tenir fills.

Per acabar, deixo algunes referències:

Escacena, M. (2018); La exterogestación (I): ¿Has oído hablar de “los segundos nueve meses”? Nueve meses dentro y nueve meses fuera. Criar con Sentido Común

Criar Con Sentido Común. (n.d.). El método Kassing: así es como tu bebé debe tomar los biberones – Criar con Sentido Común.

Kassing, D. (2002). Bottle-feeding as a tool to reinforce breastfeeding. Journal of Human Lactation, 18 (1), 56–60.

MONETA C, MARÍA EUGENIA. (2014). Apego y pérdida: redescubriendo a John Bowlby. Revista chilena de pediatría, 85(3), 265-268.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s