La realitat és que silencien la demanda existent des de fa anys d’ampliar el permís per maternitat.

En el cas dels treballadors del sector públic, es planteja que els pares tinguin unes setmanes fixes immediatament posteriors al naixement i unes setmanes que no es podran gaudir de manera simultània a la mare. Diuen que és per fomentar la coresponsabilitat.

Quan m’indigno amb la notícia, em diuen que el motiu d’aquestes mesures és aconseguir que a l’empresari li sigui igual contractar un home o una dona perquè, en cas de ma/paternitat, el permís del treballador/a serà el mateix. Em pretenen vendre la moto de la igualtat passant per sobre de l’infant com una piconadora. Això no és igualtat i, en tot cas, no és el que necessitem.

Per si no fos prou, m’he de sentir dir feminazi. Quina sorpresa…

PER QUÈ CREC QUE EL PERMÍS PER MATERNITAT HA DE SER AMPLIAT DE MANERA PRIORITÀRIA RESPECTE DE L’EQUIPARACIÓ DEL PERMÍS DE PATERNITAT?

La resposta té a veure senzillament amb la nostra biologia i el respecte pel nadó que neix i els seus drets.

Si compareu el desenvolupament d’altres primats des del naixement amb el dels humans, ràpidament podreu veure-ho.

Per completar mínimament el desenvolupament del nadó, són necessaris 9 mesos més després del naixement. Aquest temps és el que s’anomena exterogestació o gestació exterior.

La díade mare-fill/a

Per tal de sobreviure i que l’espècie pervisqui, el nadó i la mare estan molt ben programats. Només per posar un exemple (i no allargar més del necessari aquesta entrada). El cos de la mare experimenta una sèrie de canvis per assegurar que la cria trobarà l’aliment: enfosquiment dels mugrons (inicialment el nadó distingeix contrast b/n) i olor similar a la del líquid amniòtic -que el nadó identifica- gràcies a les glàndules de Montgomery.

Inevitablement, parlar de la díade mare-cria ens porta a parlar de la lactància. Biològicament, i en condicions normals, estem capacitades –a diferència dels homes- per alimentar les nostres cries.

L’OMS avala aquesta idea i, afegeix, que la lactància materna es recomana fins als dos anys com a mínim i/o fins que mare i infant vulguin.

I direu:

-Si una mare decideix no donar el pit, el biberó el pot donar qualsevol. El moment de l’alimentació del nadó no respon únicament a una funció nutritiva, fet que podrà constatar qualsevol persona que hagi vist un nadó menjant en braços de la persona que en té cura. Independentment de si és pit o biberó, es recomana que sigui la mateixa persona la que alimenti l’infant, sobretot durant els primers mesos (ja n’hem parlat: pell amb pell, estímuls sensorials -olfactius, auditius, tàctils- que l’infant identifica de la mare com a mostra de seguretat; consolidació del vincle).

–El pare/altr@ progenitor pot donar el biberó, el pit només el pot donar la mare. Cert, tot i que la recomanació seria, sobretot els primers mesos, que fos la mare. El pare pot fer moltes altres coses en la criança per compartir temps i gaudi amb el seu fill o filla, construint el seu vincle: el bany, passejar, bressolar, cançons, jocs de falda…

–Però les empreses preferirien contractar homes per interès econòmic, en detriment de la igualtat home-dona.

En primer lloc, el desenvolupament de l’infant en plena garantia no pot estar condicionat per interessos econòmics de cap empresari.

La igualtat home-dona seria certa si l’empresari valorés el que implica la criança i mostrés un mínim de respecte per aquesta, en general; tenint en consideració com un valor tant el paper de la mare com del pare/altr@ progenitor. Tenint en compte les dades sobre envelliment de la població i la baixa natalitat, ens haurien d’agrair que ens decidim a tenir fills.

Organizació Mundial de la Salut; Lactancia materna

ASSIR Metropolitana Nord. Postpart o puerperi.

El parto es nuestro. El puerperio.