BLW (II): dels 10 als 16 mesos

Demà l’A farà 16 mesos. He pensat que ja seria hora d’actualitzar el bloc i explicar-vos com ens va amb el tema de l’alimentació, és a dir, la continuació de l’entrada anterior.

Ara mateix podem dir que l’A menja de tot* i pit. Però començaré allà on ens vam quedar.

La rutina

Quan vam tornar de vacances l’A tenia 10 mesos. Amb la tornada a la rutina vam començar a oferir-li sopar. Per fer-ho, el primer que vam haver de fer va ser modificar els nostres horaris.

Un dels punts fonamentals del BLW és que els àpats es facin en família, evitant que l’infant mengi a part (en el temps i en l’espai).

No oblidem que els àpats són esdeveniments socials que ofereixen importantíssimes oportunitats de relacionar-se i aprendre. Cal donar a tot allò quotidià el valor que mereix.

Així, vam fer que el nostre horari fos una mica més europeu i vam començar a sopar a les 19.30 h.**

D’aquesta manera, donat que al migdia entre setmana no podem ser amb ella, al vespre si podem compartir l’àpat en família.

Un altre tema és el cap de setmana, quan tot es torna una mica més caòtic i, tot i menjar en família, no hi ha un horari fix establert.

Incorporació de nous aliments

Hem seguit en la mateixa línia que els mesos anteriors: els aliments nous els hem incorporat a la dieta d’un en un, al migdia (principalment en cap de setmana), oferint-li en tres ocasions abans de donar-ho per incorporat definitivament.

Presentació dels aliments

A l’inici d’aquest període, ens vam adonar d’un fet: l’A començava a no voler trossos massa grans i feia pessics al pa. Cada dia perfeccionava més la pinça. Arran d’aquesta observació, vam començar a oferir-li trossos més petits, ja no necessàriament en forma de bastonet. El canvi va donar bon resultat.

Una altra cosa que ha canviat aquests mesos és la presentació de certes fruites, com la poma i la pera. Fins al moment, li oferíem cuita al forn o al vapor, per tal que fos més toveta. Durant l’últim trimestre, li hem presentat ben madura i ratllada o en làmines finíssimes (i quan dic finíssimes vull dir que deixin passar la llum).

La consigna segueix sent la mateixa: que pressionant el tros/aliment amb els dits, s’aixafi.

Incorporar els coberts: cullera i forquilla

En aquesta segona fase, hem procurat que la cullera i/o la forquilla fossin presents en cada àpat. Inicialment, volaven.

Més tard, ens demanava que li omplíssim i amb dificultat l’acostava a la boca, on sovint hi arribava buida.

En general, encara ara alterna mans i coberts però podem dir que, a dia d’avui, és capaç d’omplir la cullera i portar-la a la boca sense perdre el contingut pel camí. Amb la forquilla també segueix avançant en la seva destresa, malgrat de vegades li costa punxar amb prou força.

Gana i quantitats

Tot i que al voltant de l’any hi ha una crisi de creixement que pot comportar períodes d’inapetència, l’A ha menjat com una llima (a excepció de la setmana que va estar amb rinofaringitis i que va perdre una mica la gana).

De tota manera, seguim amb el mateix mètode que fins ara: ella millor que ningú sap la gana que té i la quantitat que necessita. Si dina menys perquè el que li oferim no li fa tant el pes, potser berenarà i/o soparà més. No pressionem, no obliguem ni fem xantatge de cap tipus. Preferim posar una quantitat d’acord amb el que sabem que acostuma a menjar i, si cal, que repeteixi, que no pas omplir el plat desmesuradament i haver-ho de llençar.

Recordem que la mida de l’estómac d’un infant d’entre 1 i 4 anys correspon aproximadament a la mida del seu puny.

Danys colaterals

Sens dubte, han minvat notablement. Si bé és cert que alguna cosa cau, no té res a veure amb els inicis.

Això sí, molt positivament, hem treballat el fet que no llenci coses a terra. Així, quan hem detectat intencionalitat en el fet de deixar caure menjar a terra, hem optat per animar-la a deixar-ho al plat. Hem evitat dir “no” a aquesta conducta, afavorint la que ens sembla millor o acceptable (deixar allò que no vol al plat). A més de funcionar, “al plat” van ser les primeres paraules que va dir (a banda de papa i mama).

Conclusions

• Estic convençudíssima de que el respecte pel ritme de l’A, creure que és capaç i oferir-li l’oportunitat de demostrar-ho cada dia, ha facilitat que avui l’A mengi com menja.

• Considerem que la relació que està establint a dia d’avui, amb l’alimentació és positiva i sana.

•El moment dels àpats no es viu amb angoixa ni enuig ni llàgrimes per part de ningú.

•L’A segueix interessada en provar tot allò nou que se li presenta.

•Cada àpat és una experiència sensorial completíssima.

De moment, no hem incorporat la carn a la dieta, tot i que ha tastat el pollastre. Peix sí que en menja. En tot cas, és una decisió nostraJo no menjava ni carn ni peix fins l’embaràs. En aquest moment, vaig preferir menjar peix a prendre més suplements i, amb la lactància, he seguit en aquest camí.

**Som humans i treballem: no sempre ho aconseguim i de vegades acompanyem l’A en el seu àpat sense sopar nosaltres. La clau és que no sigui costum i vetllar per aconseguir sopar junts sempre que es pugui.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s