Porto un parell de setmanes de bojos i no he tingut més remei que deixar una mica apartat el bloc, però d’avui no podia passar. Pensant en què escriure i després de tafanejar sobre diferents temes i no acabar de decidir-me per cap, he fet un repàs de la setmana.
Tot i anar de bòlit amb la feina, els estudis i el llarg etc. d’obligacions que tenim, penso que és bo trobar moments de cada dia que hagin valgut la pena i que ens hagin deixat un regust de felicitat. No cal esperar que sigui una data especial per viure un moment especial.
Com deia, fent un repàs de la setmana, m’ha vingut al cap una de les tardes amb el M al parc. Feia solet, el M pujava i baixava del tobogan content. Estàvem bé: una tarda plàcida de primavera, jugant al parc després d’haver berenat, sense pressa. Això és una de les millors coses que em passen quan estic amb el M: per coses que hagi de fer i em ballin pel cap, en les dues hores que passo amb ell no hi ha pressa que valgui.

fondosfondos.com

Aquella tarda, al banc del costat hi havia dues mares amb les seves criatures. Una de les mares va aportar a aquella tarda un detall més que la va acabar de completar: bombolles de sabó. Tot i que les feia lluny de nosaltres, el vent les portava on érem i arribaven a l’alçada del tobogan on pujava el M. Vaig pensar que feia temps que en tenia un pot a casa i mai m’enrecordava d’agafar-lo. M’he de posar una alarma.

I pensant en les bombolles de sabó, he recordat el poema de Joana Raspall que havia vist en el bloc Poesía eres tú. És el bloc d’un projecte colaboratiu entre diferents centres escolars amb l’objectiu de crear un videopoemari col·lectiu. Tot i que fa temps que està aturat, és interessant visitar-lo.