És un semestre intens, sobretot per la quantitat de treballs a fer. Si més no, els temes a treballar són molt interessants i això fa la feina un xic més lleugera i que se’n pugui gaudir.
Un dels treballs m’ha tornat a portar a la reflexió sobre l’escola inclusiva.

Svet Ivantchev (via Flickr)

La LEC (Llei d’Educació de Catalunya, 2010) presenta com un dels principis rectors del sistema educatiu (Article 2) la inclusió escolar i la cohesió social. Però en canvi, els nens i nenes amb necessitats educatives especials poden estar escolaritzats en centres ordinaris, en l’USEE de centres ordinaris, en centres d’educació especial o amb escolaritat compartida entre centres d’educació especial i centres ordinaris (constant com escolaritzats en el centre on l’alumn@ passi més temps). És a dir que, segons el grau de les seves necessitats, l’infant pot anar a l’escola del seu barri  o no i, en aquest cas, haurà d’anar a un centre específic que molt probablement no serà proper al seu entorn (el seu barri, el seu poble…). Si bé és cert que es pretén avançar cap a un model inclusiu, la realitat ens diu que el camí s’està fent massa llarg i està ple d’obstacles (digues “obstacles”, digues “retallades”).

Per què cal defensar el model d’escola inclusiva?

Cal parlar primer del concepte d’educar. L’educació és un procés permanent de desenvolupament i perfeccionament de les facultats físiques, morals i intel·lectuals de la persona. Segons el diccionari, educar consisteix en la transmissió de coneixements, actituds, valors o formes de cultura. La UNESCO ho defineix com “els processos per els quals les societats transmeten deliberadament els seus coneixements, informació, comprensió, actituds, valors, habilitats, competències y comportaments acumulats a través de generacions”. Tanmateix, educar també és acompanyar i guiar la persona en el seu desenvolupament, permetent-li ser, comprenent-la i compartint el descobriment de la vida, tot això amb l’objectiu d’arribar a ser una persona autònoma, independent i capaç de viure en societat.
Vet aquí un altre element important: la societat; una agrupació de persones que conviuen i mantenen una relació entre elles i amb l’entorn. Els individus d’una mateixa societat duen a terme activitats en comú i això els atorga una identitat pròpia. Sent així, en la nostra societat convivim homes i dones, persones de diferents cultures i religions, cadascú amb les seves capacitats i dificultats, totes elles diferents. És la diferència un motiu per la segregació? Evidentment, no ho ha de ser. De moment, però, centrant-nos en l’educació i l’escolarització dels nens i nenes amb NEE, ho és.

L’escola inclusiva ha de ser aquella que sàpiga respondre a les necessitats educatives de qualsevol nen o nena. Com ens ensenya el conte Quatre petits coins de rein du tout (Quatre petites cantonades de no res), en el que el Quadradet no pot entrar a la classe dels Rodonets perquè la porta és rodona, “no és el Quadradet qui ha de canviar, és la porta!“.
Cal que l’alumnat amb NEE pugui anar a l’escola del seu barri, en el seu entorn, compartint aula amb la resta de companys i companyes amb els que viu en societat. Si convivim tots junts, per què ens hem de separar per anar a l’escola?
Davant d’aquesta pregunta, sovint hi ha qui respon que l’escola ordinaria no està preparada per atendre les necessitats dels nens i nenes amb discapacitats més greus. És moment, doncs, de recordar les paraules del Dr. Gordon Porter (pedagog canadenc, director de Inclusive Education Canada i uns dels ponents de la Declaració de Salamanca de 1994): “Agafeu els recursos de l’educació especial i poseu-los al servei de la inclusió”.

També et pot interessar l’entrada Escola Inclusiva.