Fa uns dies, la R em va fer arribar per WhatsApp una petita història d’aquelles que ja es coneixen però que convé anar recordant de tant en tant.
Avui a la feina, hi he pensat quan he optat per animar els nens i nenes de P5 a omplir-se el got amb la gerra ells sols, en comptes de fer-ho jo. No ha estat per comoditat (per començar, és millor que la gerra estigui mig plena i això vol dir fer més viatges per omplir-la), ha estat perquè ja fa temps que em plantejava quin sentit tenia no deixar-los fer una cosa per la que estan capacitats i que els aporta un grau més d’autonomia. Potser sí que hi haurà algun accident més amb l’aigua per gots que vessaran o líquid que anirà fora,  però crec que val la pena córrer aquest risc. Quan la I, la L i el X m’han demanat aigua i he dit que podien posar-se-la ells mateixos se’ls ha il·luminat la cara. Els he demanat que agafessin la gerra amb les dues mans, una a la nansa, i que ho fessin a poc a poc. I ho han fet a poc a poc i perfectament! De fet, no hi havia motiu perquè fos d’una altra manera. Tenen 5-6 anys, per algunes coses encara són petits però per altres són molt capaços i això, lluny d’eclipsar-ho amb intervencions que esdevenen interferències, cal valorar-ho, aprofitar-ho i alimentar-ho.
Per cert, la història de la que us parlava és aquesta: