Embrutar-se jugant

Aquest cap de setmana  hem estat en una fira i, entre altres activitats, proposàvem el joc amb farina. Vam preparar una estora força gran amb diferents safates i estris per jugar (recipients, motlles, culleres, embuts…). En total, els nens i nenes van jugar amb 8 Kg de farina!

Generalment, aquest tipus de materials s’ofereixen  a l’escola com a propostes d’experimentació amb les que els infants exploren, manipulen, proven les seves capacitats d’acció sobre el material, tasten…

Esdevé, no només una activitat sensorial, sinó també una activitat que els facilita estructurar la seva ment a través del coneixement d’elements del món que els envolta, les seves propietats i el seu funcionament. A través del joc  amb els materials que se’ls presenten, es fan preguntes, les resolen a través de l’assaig-error, descobreixen noves propietats que no s’havien plantejat i això els fa seguir “investigant”. Desenvolupen la seva imaginació, creativitat i també la concentració i l’atenció.

Dissabte, a la fira, s’hi van acostar criatures de fins a sis o set anys. N’hi havia que semblava que ho tenien oblidat i retornaven a la primera infància. Va ser genial veure-les gaudir del joc amb la farina, concentrats. Mentrestant, les famílies observaven des de fora de l’estora.

N’hi havia que feien cara de felicitat de veure com estaven gaudint malgrat quedar enfarinats de dalt a baix (un nen fins i tot va intentar “fer l’àngel” a la farina). Sabien que després, espolsant marxaria tot i, si no tot, com a mínim hauria valgut la pena haver viscut aquell moment.

Altres miraven els seus fills amb resignació mentre intentaven que no s’embrutessin, fent-los ajupir en comptes de seure. O els estiraven per marxar mentre la criatura cridava “però jo vuuuull!!!” contra el dèbil argument de la necessitat de no embrutar-se. No cal dir que va guanyar la criatura. Amb arguments dèbils ja se sap…
Fins i tot, vaig sentir que algú deia, mentre mirava la farina amb indignació, “és que… quina idea!”.

En aquell moment, la meva companya i jo ens vam mirar i vam somriure. Sabíem que, en aquells moments, possiblement érem alhora les més estimades i les més odiades de la fira. Estimades per totes aquelles persones que estaven descobrint tot un món en una cosa tan senzilla com la farina; i odiades per aquelles altres a les quals se’ls feia una muntanya embrutar-se i haver-se d’espolsar.

Tan és, perquè ser les responsables de la satisfacció, la diversió, el gaudi i l’aprenentatge d’aquells infants en aquell moment, ho compensava tot.

I és que no passa res!! Es va escollir la farina perquè és fàcil d’espolsar i no taca la roba. A més, no és tòxica i ja vam pensar en farina de blat de moro per celíacs, si es donava el cas. Entendria que hi hagués qui ens prengués per boges si un dissabte al matí de finals de novembre, enmig del carrer, proposéssim experimentar amb gel i aigua, però la farina…

A més, embrutar-se és fonamental per entendre la necessitat i el valor d’anar net. I de vegades, el nivell de brutícia és directament proporcional a la diversió de l’infant. La meva mare ja ho diu: si em veia arribar bruta, és que m’ho havia passat bé.

Hi ha 2 comentaris

  1. Hola Laia!!! Molt interessant aquesta il·lustració que fas a aquest post sobre els prejudicis i obstacles que la gent es troba davant el gaudi de la vida. M'he trobat a moltes escoles com les famílies s'enfadaven perquè els seus fills o filles sortien de l'escola bruts i encara m'explica molta gent com veuen a algunes escoles que, abans que arribin les famílies, els hi passen a tots una tovalloleta i una mica de colònia. Malauradament, per a molts pares i mares la netedat dels seus fills i filles és un indicatiu de la qualitat del projecte educatiu d'una escola. Entenc que no tolerin negligències en la higiene dels seus fills o del centre jo, com a mestra, tampoc les tolero; no obstant, una cosa és la manca d'higiene i, una altra, és el que estàs explicant tu: enfarinar-se. Jo també he viscut experiències en les quals les mares o els pares, acompanyant als seus fills i filles, a la muntanya no paren di dir-li: “No t'embrutis”…I com es pot explorar, escalar, pujar i baixar sense embrutar-se??? Que li diguin al Kilian Jornet, per posar un exemple, escolta noi, guanya el campionat, però no t'embrutis ni suis!!! Que després hem de rentar!!! Vaja!!! La vida és embrutar-se, caure, aixecar-se i tornar a caure i això és brutícia, brutícia anímica. Com podem exigir, doncs, que els nostres fills i filles siguin capaços de superar la frustració o els obstacles de la vida i acceptar els seus errors, si nosaltres, com adults, no som capaços d'acceptar una simple taca a la seva roba???Al·lucinant!!!Gràcies per compartir-ho!!!

    M'agrada

Respon a Anònim Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s