Aquest cap de setmana  hem estat en una fira i, entre altres activitats, proposàvem el joc amb farina. Vam preparar una estora força gran amb diferents safates i estris per jugar (recipients, motlles, culleres, embuts…). En total, els nens i nenes van jugar amb 8 Kg de farina!

Generalment, aquest tipus de materials s’ofereixen  a l’escola com a propostes d’experimentació amb les que els infants exploren, manipulen, proven les seves capacitats d’acció sobre el material, tasten…

Esdevé, no només una activitat sensorial, sinó també una activitat que els facilita estructurar la seva ment a través del coneixement d’elements del món que els envolta, les seves propietats i el seu funcionament. A través del joc  amb els materials que se’ls presenten, es fan preguntes, les resolen a través de l’assaig-error, descobreixen noves propietats que no s’havien plantejat i això els fa seguir “investigant”. Desenvolupen la seva imaginació, creativitat i també la concentració i l’atenció.

Dissabte, a la fira, s’hi van acostar criatures de fins a sis o set anys. N’hi havia que semblava que ho tenien oblidat i retornaven a la primera infància. Va ser genial veure-les gaudir del joc amb la farina, concentrats. Mentrestant, les famílies observaven des de fora de l’estora.

N’hi havia que feien cara de felicitat de veure com estaven gaudint malgrat quedar enfarinats de dalt a baix (un nen fins i tot va intentar “fer l’àngel” a la farina). Sabien que després, espolsant marxaria tot i, si no tot, com a mínim hauria valgut la pena haver viscut aquell moment.

Altres miraven els seus fills amb resignació mentre intentaven que no s’embrutessin, fent-los ajupir en comptes de seure. O els estiraven per marxar mentre la criatura cridava “però jo vuuuull!!!” contra el dèbil argument de la necessitat de no embrutar-se. No cal dir que va guanyar la criatura. Amb arguments dèbils ja se sap…
Fins i tot, vaig sentir que algú deia, mentre mirava la farina amb indignació, “és que… quina idea!”.

En aquell moment, la meva companya i jo ens vam mirar i vam somriure. Sabíem que, en aquells moments, possiblement érem alhora les més estimades i les més odiades de la fira. Estimades per totes aquelles persones que estaven descobrint tot un món en una cosa tan senzilla com la farina; i odiades per aquelles altres a les quals se’ls feia una muntanya embrutar-se i haver-se d’espolsar.

Tan és, perquè ser les responsables de la satisfacció, la diversió, el gaudi i l’aprenentatge d’aquells infants en aquell moment, ho compensava tot.

I és que no passa res!! Es va escollir la farina perquè és fàcil d’espolsar i no taca la roba. A més, no és tòxica i ja vam pensar en farina de blat de moro per celíacs, si es donava el cas. Entendria que hi hagués qui ens prengués per boges si un dissabte al matí de finals de novembre, enmig del carrer, proposéssim experimentar amb gel i aigua, però la farina…

A més, embrutar-se és fonamental per entendre la necessitat i el valor d’anar net. I de vegades, el nivell de brutícia és directament proporcional a la diversió de l’infant. La meva mare ja ho diu: si em veia arribar bruta, és que m’ho havia passat bé.