La meva mare sempre m’ha guardat els llibres de text. Ho ha fet en acabar cada curs escolar, des de l’escola bressol fins a batxillerat, i les raons són diverses: “els llibres no es llencen”, “quan siguis gran, et farà gràcia” i “poden fer servei“. I estic d’acord amb les tres raons. En arribar a ESO i batxillerat, m’ha estat molt últil consultar els llibres del curs anterior per aclarir conceptes mig oblidats o menys assolits del que s’esperava. Quan obria els llibres, els consultava, els fullejava i hi trobava “petits tresors” de la vida a l’aula com dibuixets, gargots fruit de l’avorriment, anotacions o inicials que, llavors,  volien dir molt. Tot plegat, distraccions que per cert, és el tema del qual volia parlar.

Últimament sento parlar molt de les “distraccions”  que provoquen manca d’atenció dels nois i noies a l’aula. Acostumen a ser discursos que acaben culpant les noves tecnologies (el mòbil!!) de la manca d’atenció a classe. I, és clar, qui ho diu sol ser algú que ronda els 30 o els supera, és a dir, que l’arribada de les TIC ja el va agafar fora de l’escola. No se’n adonen de que abans de l’arribada dels mòbils també hi havia distraccions. Ara hi ha alumnes que, d’amagat, agafen el mòbil i envien un WhatsApp; nosaltres ens enviàvem notetes que volaven per l’espai aeri de l’aula. N’hi ha que juguen amb el Pou; nosaltres jugàvem a “OSO” amb el company o la companya de taula. Altres, miren el Facebook; nosaltres ens tafanajàvem l’agenda (totalment decorada i amb firmes i comentaris dels companys i companyes). Al final, és el mateix.

És la solució requisar el dispositiu mòbil a l’alumnat que el fa servir de manera indeguda a l’aula? Jo crec que no. Mòbils, ordinadors i tauletes són EINES i cal que ensenyem als nois i noies a fer-les servir adequadament. Requisar no aporta res: aparta el problema, no el soluciona. I l’expulsió de l’aula? Tampoc. En aquest cas, no només s’aparta el problema, també s’aparta l’alumn@. Es podria discutir molt sobre quines mesures prendre en aquests casos i estic convençuda que per arribar a una intervenció adequada cal tenir en compte les característiques de l’alumn@ i del grup. Tanmateix, no em preocupa tant què fer quan un noi o noia de l’aula es distreu amb el mòbil (o qualsevol altra cosa), com el per què es distreu.

Tots i totes ens hem distret, ens distraiem i ens distraurem en algun moment. Per què? Perquè el que tenim davant no ens interessa prou o no capta prou la nostra atenció. Així de senzill. El que no és tan senzill és aconseguir captar l’atenció de l’alumnat, motivar-lo i fer-li sentir interès per allò que es pretén ensenyar. Però és que ningú va dir que fer classe fos fàcil. Per aprendre cal voler aprendre i part de la feina de l’educador i l’educadora és aconseguir que els nens i nenes i els nois i noies, ja des d’infantil, vulguin aprendre.

Si es vol acabar amb les distraccions (o reduir-les en la mesura del possible, que tots som humans i tenim els nostres dies), més val que comencem a fer autocrítica, predicar amb l’exemple i a ser creatius i creatives a l’aula. El primer pas és la passió. Si l’educador o educadora no sent passió per el que ensenya, com podrà fer que els nois i noies la sentin?

For today’s young people, using technology is as fundamental as reading was for their parents and grandparents http://t.co/UlHsNDVmFW
— Marc Prensky (@marcprensky) September 3, 2013

“If I lose my cell phone, I lose half my brain,” says a kid. Technology extends students’ minds—let’s use it educationally, not ban it.
— Marc Prensky (@marcprensky) August 30, 2013

//platform.twitter.com/widgets.js
//platform.twitter.com/widgets.js

Us recomano Redes (No 87)El sistema educativo es anacrónico

ANAYA Nieto, Daniel; Bases del Aprendizaje y Educación; UNED; Sanz y Torres; Madrid; 2009