El somnambulisme és una parasomnia, un trastorn de la son caracteritzat per conductes o esdeveniments anormals associades al son, a les seves fases o als moments de transició son-vigília.
- Es caracteritza per l’aparició de comportaments motors repetits i automàtics que s’inicien durant el son i fan que la persona s’aixequi del llit i comenci a caminar.
- Durant aquests episodis, es produeix una disminució de l’estat de vigília i de la resposta als estímuls, el somnàmbul té la mirada fixa i perduda, i mostra una absència relativa de resposta al diàleg o als esforços que els altres realitzen per despertar-lo.
- Si aconsegueix despertar durant l’episodi, o bé en aixecar-se al matí, no pot recordar el succeït amb claredat.
- La majoria dels comportaments que intervenen en els episodis de somnambulisme són de caràcter rutinari i poc complexos. Poden acabar amb un despertar sobtat i espontani al qual segueixen períodes de confusió, i també pot succeir que els somnàmbuls tornin al llit i continuïn dormint com si no hagués passat res.
- El somnambulisme té una presència familiar, ja que
- el 80% dels somnàmbuls presenta antecedents familiars d’aquest trastorn o de terrors nocturns,
- i aproximadament entre un 10 i un 20% compta amb algun familiar de primer grau (pare o mare) que pateix somnambulisme.
- S’ha suggerit l’existència de factors genètics, encara que es desconeix el mecanisme exacte de transmissió.
- Una vegada que el nen ha après a caminar el somnambulisme pot aparèixer a qualsevol edat, encara que la majoria dels episodis succeeixen sovint entre els 4 i els 8 anys.
- Acostuma desaparèixer en l’adolescència, en general cap als 15 anys.
- No és freqüent que el somnambulisme aparegui per primera vegada en l’edat adulta i, si això ocorre, s’ha de sospitar que l’individu estigui consumint alguna substància o que existeix una malaltia neurològica subjacent. El somnambulisme en els adults és, en general, crònic i presenta alts i baixos.
- S’ha de tenir present que poden aparèixer episodis de somnambulisme de caràcter aïllat a qualsevol edat, però el més freqüent és que es repeteixin durant diversos anys.
(Associació Europea d’Orientació i Ajuda Psicològica)
Ser o viure amb una persona somnàmbula
És cert que el fet de despertar un somnàmbul no li provoca cap infart (com s’havia dit), però també és cert que una persona somnàmbula, en despertar i trobar-se en un lloc estrany i envoltada possiblement de persones que se la miren, se sentirà confusa i la seva reacció dependrà del seu despertar…
Per altra banda, és necessari, tant si la persona és adulta com si és un infant, vetllar per la seva seguretat, ja que, encara que no ho sembli, una casa pot estar plena de perills. Caure per les escales, despertar abraçada al conducte de l’estufa de llenya, sortir al carrer en plena nit, pujar sobre una cadira i caure d’esquena, estar a punt de caure per la finestra són algunes de les coses que poden passar (i parlo per experiència). Així que, en cas de conviure amb somnàmbuls, és convenient prendre mesures com tancar la porta amb clau i guardar-la, tancar el gas de la cuina, posar reixes a les finestres, posar una barana o impediment a la boca de les escales, etc. per evitar-nos molts maldecaps.
Els nervis, l’estrès, les preocupacions… poden ser elements que provoquin episodis de somnambulisme. Anar a dormir al llit a la mateixa hora i dormir 7-8 hores com a mínim cada dia pot ajudar a afavorir-ne la desaparició.
Com vivim la infància les persones somnàmbules?
- A casa, els adults ens acompanyen al llit quan ens troben amb “cara d’espant”, pàl·lides i amb la mirada fixa. A més, no se’ns entén gaire quan parlem.
- Mai els adults han de riure’s de l’infant, adolescent o persona adulta somnàmbula, perquè, tot i somnàmbules, entenem de què riuen i les nostres reaccions sovint no són agradables o pacífiques.
- A casa de les amistats, cal avisar de les precaucions que s’han de prendre; s’ha de ser realista però no dramatitzar per no espantar els pobres pares de l’amistat que han de fer-se responsables de l’infant.
- A les colònies, dormim a la llitera de sota, així no hi ha perill de caure. L’adult acompanyant cal que sàpiga què passa i, com a casa de les amistats, ser realistes sense fer-ne un drama.
Durant la meva infància i adolescència, mai vaig tenir la sensació de ser diferent de la resta de criatures per patir aquest trastorn. De fet, ni tan sols sabia que era un trastorn. Fins i tot, em semblava divertit no recordar què havia dit amb els ulls oberts, a la nit. A les colònies, es feia broma i no passava res. L’únic que em molestava era haver de dormir sempre a la llitera de sota…
No se li ha de transmetre por a l’infant, cal actuar amb naturalitat. Si es prenen precaucions, no hi ha perill.
La meva besàvia era somnàmbula i, el més segur, és que ho hagi tret d’ella (també té gràcia). Ho va ser tota la vida, en la infància i en l’edat adulta i jo ho sóc des que era petita. De petita ho vaig viure com un joc i de gran, em va començar a fer por. Viure sola… amb ganivets a la cuina i fogons, amb balcons i finestres, i la porta! Però prenent mesures, la por va perdre el sentit.
Fa un any i mig, aproximadament, que no pateixo cap episodi però també és veritat que de fa un any i mig cap a aquí estic més tranquil·la en tots els aspectes de la meva vida. Potser és la fi del meu trastorn!
Salut… i bona nit!
**** ACTUALITZACIÓ 9/3/14 ****
Aquesta nit he patit un nou episodi, per sort més graciós que altra cosa. Sembla ser que no va ser la fi! L’herència de la meva besàvia continua!!
Aquesta nit he patit un nou episodi, per sort més graciós que altra cosa. Sembla ser que no va ser la fi! L’herència de la meva besàvia continua!!
Cosetes de no res 
[…] el somnambulisme en les diferents etapes de la vida segons la meva experiència (recordo que el naixement d’aquest bloc està vinculat a aquest trastorn de la son); i tres fent visible el TOC a partir de l’experiència del Carlos, després de […]
M'agradaM'agrada